lunes, 16 de febrero de 2015

llegas tarde

Llegan momentos a lo largo de tu vida en el que te da por mirar atrás, analizas todos los logros y los fracasos como si ello fuese a solucionar tu futuro, como si ello te permitiese entender el ¿por qué? de tantas cosas.
Y te das cuenta, cuenta de que las percepciones cambian, de que hay tantas cosas que tenías y ahora no, y tantas otras que no tenías y ahora tienes.
¿Qué nos sucede? ¿Qué me sucede? te preguntas constantemente, ves el mundo avanzar, ves la temple de las personas, la seguridad, el modo en el que se desarrollan y es inevitable no preguntarse a uno mismo ¿me he quedado atrás? ¿estoy estancado?
Toda esa naturalidad que creías en tus actos, vista desde lejos resulta que no era tan certera.

Cientos de páginas en blanco roto llenan años de una vida mediocre, una vida vivida desde la comodidad de quién no arriesga nada, de quién no se atreve a salir de la zona de confort, de quién todo lo tiene fácil y cree que nunca necesitará valerse, de verdad, por si mismo.

En un bucle dónde cualquiera tiene voz, y voto. Dónde resulta más fácil opinar sobre lo ajeno y olvidarse de lo pendiente de lo propio, donde es más fácil ocuparse de los demás que ocuparse de si mismo.

Coger el toro por los cuernos es más sencillo para los demás, siempre y cuando "los demás" no incluyan a uno mismo.

Y así ves la vida pasar a través de un ventanal cerrado, porque fuera hace mucho frío, porque de ese modo estás protegido, nada te puede pasar desde ahí, nada en absoluto.

Y llegas a un punto en el que ni sientes ni padeces, tu cuerpo se sume en el adormecimiento, la atrofia que muchos otros desearían no sufrir, y les ha tocado - como quién gana en un sorteo, al azar -

Cuánto egoísmo en una sola persona. Y sigues sin reconocer que esa egoísta eres tu. Te miras en el espejo como si de un ajeno se tratase, y ya ni a ti mismo te sonríes, como si estuvieses muerto, pero no lo estás, respiras, tus funciones físicas y cerebrales - aunque adormecidas - funcionan.

Y el día en el que te des cuenta de que tus días ya no serán más que uno, el último día, ese día, te arrepentirás de todas las oportunidades que tuviste en mano para hacer lo que quisieses con ellas, entonces será tarde. Porque llega un día en el que es tarde, y lo es de verdad, en el que las excusas ya no sirvan, no habrá tiempo que las sostenga. Te habrás quedado sin tiempo.

22 comentarios:

Marta dijo...

En cada moment de la vida ens toca elegir entre diverses possibilitats. Com tu dius, quedar-se a la zona de confort darrera la finestra o surtir a la lluita. En aquesta decisió hem de ser conscients que deixarem unes coses i en guanyarem d'altres. Al triar
sempre es perden coses. Així que, si en algun moment es tria "arribar tard", ho has triat, així que no val queixar-se ( crec q m'explico fatal). Però després d'aquesta tria i d'aquest arribar tard, segur que se'n treu un aprenentatge per tenir en compte a la següent tria.
Per casualitat, uns grans amics meus, en aquests dos últims dies, m'han aconsellat que surti a lluitar pels meus drets ( història molt llarga). Potser arribaré tard o potser no, però triaré i hauré lluitat.

Imprigionato dijo...

M'he adonat de que fa molt que no em llegía a mi mateixa, tant que he agut de rellegir-ho perque com has pogut comprobar a vegades sóc molt enrrevesada.
Crec que entenc el que em dius, es complicat escriure res al respecte perque no sé benbé de que es tracta la teva situació, però seguint una mica el que vaig escriure et donaré una afirmativa en la teva decisió, perque val mes la pena haver-ho intentat que arrepentir-se de no haver fet res. Sigui com sigui, si ets ferma amb la teva decisió, si creus en tu mateixa i els teus principis, sempre sortiràs guanyadora.

Marta dijo...

La qüestió és quan la situació ve forçada, quan el teu cos diu "para i reposa" i has de deixar la teva professió a la qual has estimat amb bogeria. Però val la pena veure-ho com una oportunitat per reinventar-se, això és una bona lluita penso jo, tot i la por a no tenir controlat el futur. A sortir de la zona de confort.

Imprigionato dijo...

Complicat parlar per aquí i no fer mil preguntes que qualsevol podría llegir.. Però quina edat tens? Penso que em costa opinar sense ficar la pota perque desconec tot, però.. Si mai proves una nova professió mai no sabràs si tens mes d'una passió. I com ben dius tu, podràs reinventar-te.

Marta dijo...

En uns dies en faré 38. Tens raó que no és lloc per personalitzar, m'he deixa't portar pels escrits. I sí, potser descobreixo una nova passió quan pugui tornar treballar.

Marta dijo...

Deixe'm afegir una cançó també.
Alina Baraz - "Can I", on hem quedo amb la frase que tenim un univers a dins.
Així que hi ha moments, forçats o no, on toca perdre'ns per dins nostre i descobrir-lo.
Bona nit

Imprigionato dijo...

Completament d'acord, es més el redescobriment d'un mateix pot ser sorprenent. Mentres siguis positiva i miris endevant Marta les coses acabaràn sortin bé.

Marta dijo...

Ho sé,gràcies Cristina. El mateix et dic en qualsevol moment de la teva vida. Positive!

Marta dijo...

Ep! però ara rellegint la conversa necessito fer un últim apunt! (Diga'm pesa sí...): per mi la feina NO és el més important de la vida! És necesària sí, però no el més important. Dit això, vale, ara ja paro ;)

Imprigionato dijo...

Havia entès que la feina que feies et feia feliç, prou com per sentir-te trista de poder-la fer mes.

Marta dijo...

Sí és així, ser mestra de petits em feia molt feliç i dubto que ho pugui fer més. Però vull dir que no és el més important de la vida, que he après a valorar moltes altres coses i moments. Me germana petita me'n va ensenyar.

Imprigionato dijo...

Benvinguda sigui la nova etapa que començaràs! (;

Anónimo dijo...

”El inventario de tus cicatrices, en particular las de la cara, que ves cada mañana al mirarte en el espejo del baño cuando te peinas o vas a afeitarte. Rara vez piensas en ellas, pero cuando lo haces, entiendes que son marcas que deja la vida, que el surtido de líneas irregulares grabadas en la piel de tu rostro son letras del alfabeto secreto que nara la historia de quién eres, porque cada cicatriz es la huella de una herida curada, y cada herida es el resultado de una inesperada colisión con el mundo;es decir,de un accidente,de algo que no debía ocurrir a la fuerza,porque por definición un accidente es algo que no sucede necesariamente. Acontecimientos contingentes en contraposición a hechos necesarios, y mientras te miras al espejo esta mañana comprendes que toda vida es contingente,salvo por el único hecho necesario de que antes o después tocará a su fin"

– Paul Auster :)

Imprigionato dijo...

No conocía a Paul Auster, pero lo leído me ha cautivado, tanto como para tenerle en cuenta.

Gracias por el descubrimiento.

Anónimo dijo...

Es del libro "Diario de invierno",habla sobre su vida. Seguro que te gustará tanto que querrás leer todos sus libros e igual el Palacio de la Luna se convierte en tu Top 1.

Imprigionato dijo...

Lo compraré. Gracias por la sugerencia.

Anónimo dijo...

Me deberás un título si te gusta!
Eso o un post ---> "Desayunando con Paul: Críticas a su obra" Y podremos abrir debate las dos :)

Imprigionato dijo...

Sólo puedo prometer que me leeré algo de Paul.. ( ;

Anónimo dijo...

Genial :)

Marta dijo...

Tal i com diu Paul Auster desitjo que tinguis una altre linea irregular grabada al teu rostre i aquesta sigui pel gran somriure que vas fer al haver aprobat el curs i fruit d'això estiguis gaudint de l'estiu.

Imprigionato dijo...

Tot aprobat! ^^ Però de moment l'estiu està sent utilitzat per treballar tant com puc.
Has començat la nova etapa o l'estàs preparant?

Marta dijo...

Genial!!! Me n'alegro!
La meva nova etapa va agafant forma i color. Els canvis que estaven a les meves mans ja estan fets.
Ara em toca esperar un petit temps. Per mi l'estiu toca ser forçadament atípic, aprofitant per veure sèries.