Tengo que reconocer que me cuesta, me cuesta leerte de manera subjetiva, no encontrar entre tus letras el nombre de quién marcó tu vida de un modo que muy lejos estoy de comprender, me cuesta mucho evitar imaginar qué sentiras a día de hoy respecto a ello y cómo evito yo que ciertas palabras retumben en mi cabeza con tal peso que podrían aplastar mi columna.
Pero debo reconocer que cuando consigo enfriar mi cabeza, dejar a un lado esos sombríos sentimientos de celos por lo que leo y no por la seguridad de lo que siento, puedo recordar esos días en los que se me hablaba sobre los celos, sobre esos sentimientos irremediables que se sienten al saber que existen otras personas que marcan también tu vida, sobre esas risas que se te escapan cuando no está presente, sobre querer dar el mundo y quedarse en el océano en el intento. Antes era incapaz de comprender nada, todo me resultava exceso de autoestima, exceso de desconfianza, pero qué fácil es hablar sobre algo que no te afecta, algo que no sale de ti, poner a los demás y sus situaciones bajo un juicio injusto, hasta el día en el que eres tú quién piensa cómo otros pensaro ayer, y entonces vuelves a áquel momento en el que escuchastes lo que ahora son tus propias palabras.
6 comentarios:
He tornat a caure pel teu blog i he rellegit com cinc vegades aquest escrit teu.
És totalment veritat que la vida dóna mil voltes i et va posant a llocs i rols que abans no t'havies imaginat i amb una mica d'empatia canvies d'opinió sobre les situacions que abans creies alienes i que ara et toquen d'aprop. I això fa crèixer i molt. Per mi un dels valors més importants és l'empatia. M'agrada i crec que és necessari aprendre i ensenyar a posar-se al lloc de l'altre e intentar entendre el que sent i les seves raons.
I fins m'agrada, com a curiositat, quan viatjo en cotxe, imaginar-me qui viu a dins d'aquell menjador que veig amb la llum oberta i un rellotge a la pared i que en un segon he perdut de vista seguint la carretera.
Haig de reconeixer que em trobo en una situació excepcional en la que estic fent nateja profuna, en la que no tothom em val. En la que no tot em val. Al final fots una ullada al teu voltant i t'adones de qui embruta els teus vidres... Coincideixo amb tu, jo també soc de les que mira les finestres obertes imaginant històries.. ( :
Reconeixer que cal fer aquesta neteja a la vida i posar-la a la pràctica és d'una gran valentia. Estic segura que aconseguiras uns vidres ben nets i transparents, els que tu triis i valoris i així et deixin veure el teu camí.
I que quan algú passi per sota casa teva amb cotxe i vegi una cortina volatejar amb el vent pensi que hi viu algú exepcional i amb molta pau.
Que tinguis un gran dia.
Ara m'ha vingut al cap, al cor un conte. Sí sí un conte, i tot i que el que puguis pensar deixa'm recomanar-te que posis al youtube: " El Buit" de Ana Llenas. S'ho val.
O... no s'ho val potser per aquest moment teu.
Seguirem doncs imaginant històries. ;)
L'he començat a mirar però el día m'ha portat a tallar la reproducció varies vegades. Me'l miraré amb calma perque el que estava llegint m'agradava. Ningú no diu que un conte hagi de ser per nens.
Publicar un comentario